Quaranta anys de ‘manifiestos’


Hi ha coincidències que sembla que no puguin ser. La cosa és que el mateix dia que feia 40 anys del famós Manifiesto de los 2.300, publicat a Diario 16 el 12 de març de 1981, el partit que ha arribat més lluny en el desenvolupament d’aquelles tesis accelerava la seva desintegració en constatar com tres dels seus diputats de Múrcia espatllaven la jugada mestra de la direcció a canvi d’unes bones cadires. Sí, es tracta de Ciutadans, que en els dies següents encara no ha pogut aturar l’hemorràgia i ja veurem com li va a les eleccions de Madrid.

Val a dir que la repercussió del fundacional Manifiesto de los 2.300 va ser més forta en les files del catalanisme que no pas entre els que hi havien de ser més partidaris. De fet, va generar com a resposta la creació de la Crida a la Solidaritat, la qual va canalitzar bona part de l’independentisme als anys vuitanta i va infantar alguns dels líders independentistes de les dècades següents, com ara el retirat Àngel Colom però també els actius Carles Riera o Jordi Sánchez. Curiosament, entre el receptor interpel·lat pel Manifiesto la resposta va ser més aviat de tebior. Basta esmentar l’editorial que els dedicava La Vanguardia el 14 de març de 1981, que respirava alleujada en comprovar que entre els signants no hi havia escriptors catalans en castellà, els quals “no figuran en la parva selección de los firmantes del documento”; o el que en deia Manuel Vázquez Montalbán a EL PAÍS: “Continúan sin darse cuenta de que hay una desigualdad instrumental entre una lengua y la otra, muy favorable al castellano […]. Decir que en Cataluña los oprimidos lingüísticamente son los castellanohablantes me parece una broma macabra”.

Si aquell primer manifest va intentar avançar-se a l’anunciada Llei de normalització lingüística, el següent text col·lectiu destacat, signat pel Foro Babel, va sortir mesos abans de l’aprovació de la Llei de política lingüística, de gener de 1998. Vist amb retrospectiva, era un text més light dels que hem vist en moments posteriors, amb una aposta decidida per una llei que garantís el bilingüisme ple davant del fet que, per als signants, “la situación de excepcionalidad ha sido superada [això és, la minorització durant el franquisme] y el catalán ha entrado en una fase de normalidad”. Ja s’hi apuntaven, però, alguns dels cavalls de batalla de la guerra de la llengua a Catalunya, com ara l’ús vehicular del castellà a l’escola o el no-requisit del català per accedir a la funció pública.

Arribem a la primera dècada dels 2000, i les negociacions per un nou Estatut veuen aparèixer el manifest placenta que mesos més tard desembocarà en Ciutadans. Si els dos manifestos anteriors eren una crida davant unes futures lleis que es consideraven injustes, ara catorze signants advoquen directament per la fundació d’un nou partit concebut per lluitar contra el nacionalisme, amb el qual identifiquen tant les polítiques de Jordi Pujol com els primers temps del tripartit. A cavall d’una ambigüitat ideològica calculada (allò que deia Rivera que no eren d’esquerres ni de dretes), Ciutadans va tenir un creixement efervescent mentre centrava el seu discurs pràcticament només en la llengua i rescatava, com no podia ser d’altra manera, el vell argumentari dels 2.300.

Avui, per celebrar-ho 40 anys després, els partidaris del bilingüisme ja han fet públic un nou manifest, titulat En defensa de la nación constitucional y por la igualdad de todos los españoles, que havia de servir per fer memòria d’aquell moviment i a la vegada proclamar-ne la vigència. Si aleshores van ser 2.300 els signants del manifest, ara la llista es limita a 500, tota una simptomàtica davallada; la gràcia hauria estat repetir nombre. Aquí ja no es tracta tant de defensar la igualtat entre llengües, sinó obertament de lluitar contra l’independentisme i refermar la nació espanyola, i per aconseguir-ho no s’estan de res, ni tan sols de demanar a jutges i fiscals que abandonin la imparcialitat: “Pedimos a todos, trabajadores, profesionales, […] miembros del poder judicial, […] que dejen de lado sus cálculos e intereses, sus engaños y equidistancias, para encarar unidos y con valentía la gravedad del actual momento histórico”.

Per molts anys, doncs. És clar que tanmateix l’aniversari ha agafat Ciutadans en mal moment. Caldrà veure ara quina veu n’agafa el testimoni.


Source link