Es pot dir que la pandèmia va salvar La Mala Companyia. Potser, fins i tot, la va engegar. Anem a pams. Un grup de vuit alumnes de quart d’Interpretació de l’Institut del Teatre va treballar durant el 2019 en una adaptació de la novel·la La pesta, d’Albert Camus (que es pronuncia, més o menys, ‘camí’) en l’últim taller, amb el seu professor, el director teatral Ramon Simó. “L’única representació que vam fer, allà, a l’Institut, el febrer del 2020, va agradar”, explica Cristina Fuentes, una de les actrius implicades. “Però ens criticaven una cosa: que parlar de pandèmia, de confinament, de malaltia… en ple segle XXI era una mica anacrònic”. I… pam! Ni un mes després, en ple segle XXI, tothom estava reclòs a casa seva, veient com milers i milers de persones col·lapsaven els hospitals i morien en qüestió de setmanes. “Vam decidir reprendre aquell text, donant-li unes voltes, aportant-hi les nostres vivències”.
La Cristina, amb Guillem Font, Àlex Pujol i Eduard Serra (altres, per qüestions personals o de feina, no hi van participar), van començar a quedar, tal com manava la pandèmia, per zoom, per donar forma a l’obra Es pronuncia Camí, que estrenen a la Sala Beckett aquest dijous i estarà en cartell fins al 25 de juliol, dirigits, esclar, per Ramon Simó. “Ens pensàvem que era una utopia, que ens dirigís ell”, reconeix Fuentes. “En tot moment ens va animar, i tant!, però dirigir-nos ja era una altra cosa”. Però Simó es va animar, també, i va entrar als zooms amb els seus exalumnes.
El plantejament de l’obra és absolutament metateatral. Barreja realitat, ficció, ficció covídica i novel·la. L’argument: tres actors joves que comparteixen pis acullen una actriu de Berlín que ve a rodar una sèrie per a Netflix. L’esclat de l’estat d’alarma posa fi al rodatge i confina els quatre actors dins del pis. Gairebé, com qui diu, al sofà del pis (una mena de cinquè personatge). Un d’ells, l’intel·lectual, els convenç per muntar una versió de La pesta. “Igual que molts feien sudokus, jugaven a la Play o llegien, doncs quatre actors en una mateixa casa decideixen fer teatre”, especifica Fuentes. Les relacions inevitables entre el que va passar el 2020 a tot el món i el que passa a la novel·la de Camus ens porten a no saber ben bé qui parla, si els personatges de la novel·la que es representen a l’obra, els protagonistes de l’obra o els mateixos actors de l’obra: “De vegades no sé qui soc! Si el meu personatge, el de Camus o jo mateixa”, admet la Cristina. “Perquè Albert Camus descriu exactament el que ens està passant”.
Les relacions de solidaritat i amistat a Oran entre Bernard Rieux, el metge protagonista de la novel·la de Camus, i la resta de personatges “són el que ens mou i ens commou i el que posa en valor la necessitat d’estar junts, de conviure, d’ajudar-nos”, sosté l’actriu. “Fins al punt de preguntar-nos si la pandèmia de veritat és el virus o és la desídia que hi ha en tots nosaltres”.
Tot i els moments terribles que ens ha portat la pandèmia, Fuentes considera que l’obra és una comèdia: “Hi ha els moments durs de la novel·la, com quan Tarrou agafa la pesta, però els quatre protagonistes, tancats al pis, fan seus aquests moments dramàtics i surten atacs de riure que un no sap ni d’on surten, però surten. I el missatge de l’obra és absolutament positiu: ve a ser que Camus ens mostra el camí, que sempre hi ha una sortida”.
De moment aquesta companyia, sorgida, com tantes altres, de l’Institut del Teatre (els escenògrafs també són companys de promoció), ha trobat una sortida que els ha obert les portes de la Beckett. Ara els queda aixecar-se del sofà que comparteixen (perquè… comparteixen de veritat pis, aquests quatre?) i fer volar les idees que tenen per seguir el camí, encara que no les revelen gaire: “Ens interessen les distopies i les volem investigar”.
Source link