L’inici del curs universitari ha propiciat el retorn d’un fenomen paranormal normal —i valgui la contradicció aparent—, tot un clàssic postvacacional: el sobtat emmudiment de la llengua catalana a les aules de les universitats sota la demanda d’algun alumne que diu no saber la llengua catalana o que senzillament li reca saber-la. Durant molt temps la polèmica va ser inexistent: la llibertat de càtedra permetia al docent impartir la matèria en la llengua que més li plagués, però la irrupció dels estudiants d’Erasmus —que aterraven a Barcelona amb unes poques nocions de castellà i moltes ganes de gresca— va portar molts professors que usaven el català a canviar de llengua al primer requeriment del primer dia de classe. “Algú té inconvenient a fer la classe en castellà?”, es demanava una sola vegada, i com que ningú vol ser assenyalat com un supremacista insolidari, la classe es feia en castellà.
La solució —oli en un llum, deurien pensar— va ser anunciar als plans d’estudis l’idioma en què s’impartia la matèria, que per si sol hauria de servir per distribuir els alumnes de manera natural segons les seves preferències lingüístiques. Però va ocórrer l’inimaginable: com si res no hagués passat, hi va continuar havent la demanda inicial de l’alumne impermeable al català que —oh, casualitat— havia anat a parar a un grup en català, i el docent, inclinat a defugir el conflicte, feia el salt de llengua a les primeres de canvi. D’aquesta manera han funcionat les coses els últims anys: l’anunci d’un grup en català era una mera enganyifa que no es creia ni el professor mateix, i la reculada del català a les aules agafava forma de plena substitució. Però aquest octubre s’ha produït una novetat important: s’han multiplicat les queixes.
És possiblement la millor notícia de tota la polèmica, o més ben dit, l’única bona notícia. El tema ha estat recurrent les darreres setmanes a les xarxes, s’apunten testimonis d’alumnes que s’han oposat al canvi de llengua a l’aula mateix, i les universitats ja tripliquen respecte d’anys anteriors les queixes formals sobre l’ús del castellà en grups anunciats en català. Fins i tot s’han afegit a la qüestió des de l’òrbita de Ciutadans, demostrant el que temíem: que si no vols conflicte el millor que pots fer és utilitzar el castellà, perquè ja sabem que el català només serveix per dividir. Deia així la professora Isabel Fernández a Twitter: “No hace falta que vaya a Málaga. Puede venir a las mías [de classes] en la UAB. Será muy bienvenido. Como también lo son los catalanohablantes. Jamás he tenido un conflicto en el aula por temas lingüísticos”. Presumir de falta de conflicte des del monolingüisme és com vanar-se de no tenir multes de trànsit quan ni tan sols t’has tret el carnet.
Quedem-nos doncs amb la bona notícia: els joves d’avui sembla que no són tan indiferents pel que fa a la llengua com ens pensàvem. I no és estrany que sigui així, ara que tant es parla de la generació zoomer: són els nens que ja no vam educar en el “tu calla” o “estigues quiet”, i no els dèiem pas “això no ho toquis, que ho trencaràs”, sinó que observàvem la possible trencadissa com una exploració i un aprenentatge. Els hem ensenyat a ser assertius, a explorar la pròpia identitat, els hem fet coneixedors dels seus drets des de ben petits, els hem inculcat que si respectes i acceptes l’altre et respectaran i t’acceptaran. I els hem transmès la idea que les nostres promeses —les de la generació anterior— havien de ser complertes i ells tenien dret de sentir-se’n beneficiaris. Són els mateixos que han deixat de venerar la generació dominant amb el sardònic ok, boomer i els que ja han donat mostres inflamants de plantar cara.
S’ha acabat el brécol, dèiem en començar, perquè de queixes n’hi haurà més els anys a venir. Tot i que no seria estrany trobar docents que a partir d’ara resolen el conflicte prescrivint les seves classes directament en castellà, i així s’estalvien la queixa. En aquest cas, però, la pregunta és òbvia: seria capaç un professor que anunciés la classe en castellà de fer l’assignatura en català davant la demanda d’un sol alumne, per exemple un Erasmus perpinyanès?
Source link