D’un temps cap aquí sembla haver aparegut una nova disciplina dins dels estudis de filologia, una mena de sociolingüística diacrònica que pretén traçar el relat històric del contacte entre el castellà i el català a Catalunya. Així, si recentment Enric Gomà ja va teixir el fil d’aquesta relació entre l’arribada dels Trastàmara al segle XV i la implantació de l’ensenyament obligatori a Espanya a mitjan segle XIX al seu llibre El castellà, la llengua del costat, ara un estudi de la Universitat de Barcelona («El procés de bilingüització a Catalunya en el segle XX a partir de testimonis orals») ha agafat el relleu per explicar, a través dels mateixos parlants, de quina manera el bilingüisme s’ha estès des d’aleshores. Potser ara, per primer cop, estem en disposició de tenir una mena d’història de la llengua castellana a Catalunya.
Totes dues aportacions lluiten contra el tòpic que a Catalunya sempre hi ha hagut un equilibri lingüístic graciós que ha proporcionat un intercanvi cultural fructífer, un mantra que s’aferra a llistes d’autors catalans que han escrit en castellà (de Boscán a Cercas, per entendre’ns) per traslladar a l’imaginari politicoideològic la idea que Catalunya sempre ha estat bilingüe, i que dona munició als partits que rere la reivindicació del bilingüisme social només pretenen defensar el monolingüisme castellà. Per comprovar que aquest bilingüisme secular no és més que una fal·làcia, només cal veure com l’han obviat els estudis filològics sobre història de la llengua espanyola, on en canvi és fàcil trobar la penetració del castellà a Amèrica.
L’estudi de la UB, signat per Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló, es basa en entrevistes a testimonis reals nascuts abans dels anys trenta del segle XX, als quals es demana no tan sols per la seva peripècia lingüística vital, sinó també pel record que tenen de les generacions precedents. Això, afegit al que ja sabem sobre l’època (la pretensió dels estats nació europeus d’estendre una llengua comuna; la promulgació de la Llei Moyano el 1957 per implantar l’ensenyament en castellà; la debilitat d’Espanya per construir una nació unitària; la poca presència de població castellanoparlant a Catalunya; l’índex d’analfabetisme del 53% el 1900), permet determinar que el monolingüisme en català es manté de manera gairebé unànime —elits bilingües a banda— fins a la dècada de 1880-1890.
Segons els informants de l’estudi, sembla que és en aquesta dècada que comença el tomb: es tracta dels seus pares, que tenien un coneixement molt incipient del castellà, amb una comprensió escassa i una capacitat productiva molt limitada, mentre que els seus avis, nascuts els anys 1850-1860, eren exclusivament monolingües. I és també la dècada en què arriba la primera immigració castellanoparlant, la qual va proporcionar els primers contactes amb parlants nadius, sovint dividits en ocupacions que reflectien la diferent via d’entrada del castellà: o bé era la llengua de minyones i porters, o bé era la llengua del metge.
Al principi del segle XX el castellà continua avançant, però ho fa en l’àmbit estrictament acadèmic, a l’escola, primer només en castellà i després, amb la República, amb alternança amb el català per part de mestres que sempre eren catalanoparlants. De fet, molts informants no entenen gaire per què havien d’aprendre el castellà, perquè de fet, fora de la classe, pràcticament no hi havia interaccions en aquesta llengua i no l’havien de fer servir. Aquesta situació va canviant gradualment, per tres factors sobretot: l’augment de l’alfabetització, i per tant del coneixement del castellà; la presència de més parlants de castellà arran de la immigració de 1915-1929; i la Guerra Civil, que va comportar l’arribada a Catalunya, i sobretot a Barcelona, tant de tropes com de refugiats de parla castellana. Per a la majoria de testimonis, és en aquest moment que el castellà comença a ser una llengua d’ús.
El bilingüisme es reforça amb el franquisme, per descomptat, a través tant de la imposició d’una sola llengua a l’escola com de tot l’aparell coercitiu de l’Estat, com també d’una altra immigració que proporciona parlants per interaccionar-hi. A partir d’aquí, la història ja és prou coneguda: el bilingüisme en castellà té una existència incontestable, i és inversemblant imaginar que, d’aleshores ençà, no hi hagi hagut ningú que no parlés aquesta llengua. Ara bé, essent com és Catalunya un element fundacional d’Espanya, és una ironia que es parlés castellà abans allende los mares.
Source link