Desenvolupa una activitat de petit caporal. I la seva estratègia o tàctica política, tan característica fins ara, l’ha substituït per un despotisme arbitrari i sense un sentit pràctic. Anem cap a un fracàs estrepitós”. El 27 d’abril de 1978, Frederic Rahola i d’Espona, conseller de Governació del govern de la Generalitat provisional de Catalunya, estava fart de la manera de treballar del seu president, Josep Tarradellas, retornat de l’exili l’octubre anterior.
Quadern ha tingut accés al dietari inèdit que Rahola va escriure entre gener i abril de 1978. La seva besneta, Mariona Rahola Codina, el va trobar cercant material per fer un treball de recerca històrica de segon de batxillerat a l’Escola Sant Gregori de Barcelona, el curs passat. Les anotacions són la crònica d’un desencís.
Rahola era l’única figura política, juntament amb el periodista i polític Carles Sentís, que tractava Tarradellas de tu. Advocat, quinze anys més jove, li havia fet de secretari a la conselleria de Finances durant la Guerra Civil. Retornat de l’exili el 1942, va fundar Editorial Teide amb el seu cunyat, Jaume Vicens Vives, i va exercir d’enllaç de Sant-Martin-le-Beau amb Catalunya.
El 5 de novembre de 1977, Tarradellas, ingressat a l’hospital i tement el pitjor, va nomenar-lo conseller de la Presidència. Aleshores van començar els recels cap a ell, com va explicar Josep Maria Bricall a Memòria d’un silenci (2003). Un mes després, el president va nomenar el seu primer govern amb Rahola a Governació. Una cartera sobre la qual aquest reconeixia que “no hi entenc” i que no hauria d’haver acceptat perquè era molt política. Les notes donen joc a un seguit de matisos sobre la visió que es té de Tarradellas i la seva gestió després del retorn.
Pel pendent. En començar el gener de 1978, Rahola treballa en el Reglament de Règim Interior de la Generalitat que ha de regular l’organització i el funcionament dels òrgans de govern i administració de la institució fins que no entrin en vigor les normes de l’Estatut d’autonomia. “El president cada dia prescindeix més de mi”, anota, i troba que a la Casa dels Canonges “no s’hi pot entrar [perquè] els papers el treuen, totes les taules, inclús la del menjador, n’estan plenes, semblen autèntics pallers de papers; des de fa una setmana que ha de dinar al segon pis amb una tauleta portàtil”.
Tarradellas “no té el mínim concepte del que és una administració moderna” i “pretén controlar-ho tot”. Redactant una nota de premsa, “el presi s’ha adormit”. Quan es desperta, “l’ha canviat de dalt a baix, tres hores perdudes”. Cada dia el troba “més cansat; malgrat això, no confia en entregar les funcions”. El 30 de gener, Tarradellas deixa anar al Consell Executiu que no ha vist el text del Reglament fins aquest dia, cosa que no és certa, i que en demanarà un dictamen jurídic. “L’estupor” per la desqualificació pública de Rahola “és general” i l’1 de febrer el conseller presenta la segona carta de dimissió en dos mesos, que no se li accepta.
La por a un partit del president. Els partits ataquen el president, escriu Rahola. “Tenen por que sorgeixi algun grup polític en les pròximes eleccions”. Les formacions creuen que Tarradellas no té pressa per aprovar un text estatutari que li escurçarà el mandat. Però segons Rahola, tampoc els partits, sobretot “els marxistes”, desitgen que la Generalitat aconsegueixi traspassos del govern d’Adolfo Suárez abans d’aprovar l’Estatut, perquè serien un trumfo per a Tarradellas. De tota manera, Rahola troba que aquest “sembla que no vol lluitar en unes pròximes eleccions”.
El president encarrega el Reglament a Manuel Ortínez, Bricall i Jordi Petit Fontserè, que esporguen la proposta de Rahola. L’article 4 del nou text estableix que les actuacions de la Generalitat es comunicaran en català i en castellà. Segons Rahola, el president admet que no defensar l’exclusivitat del català és un error, però no ho fa modificar. L’aprovació del nou Reglament a mitjan març constata el seu fracàs.
A finals de mes, Rahola sentencia que a Tarradellas “li ha importat més mantenir la seva autoritat dins la Diputació” de Barcelona —que també presideix perquè li dona la base administrativa i econòmica per bastir la Generalitat provisional— que el traspàs de competències de les diputacions. El president, però, com va explicar Bricall, sí que volia que la Generalitat les absorbís. Era l’Estat que s’hi negava.
L’amistat no és una pòlissa. Al setembre de 1978, Rahola fa una anotació final després de mesos en silenci. “El concepte que tenia d’ell m’impedia entendre la política que seguia que va començar buscant el suport dels polítics del règim franquista. Les seves toleràncies amb els ajuntaments i autoritats civils i militars amb els quals tenia més atencions que amb la gent i polítics de l’oposició i els que l’havien ajudat a retornar. La seva entrega a Suárez ha estat total”.
El titular de Governació presenta un projecte de divisió territorial de Catalunya que pretén restablir les comarques del període republicà sense tenir en compte les competències jurídiques de la Generalitat. A l’executiu ningú n’està informat. Final de trajecte. Rahola dimiteix el 16 d’octubre. En la seva acceptació, Tarradellas li recrimina una actuació massa unilateral. El troba victimista. S’ha equivocat, li diu, “al pensar que l’amistat és una pòlissa d’assegurances”.
El que no li va dir, però l’entorn del president coneixia, era que els recels cap a Rahola venien des de l’inici perquè explicava a la seva esposa Carme Aguadé Cortés —filla de l’exalcalde d’ERC de Barcelona, Jaume Aiguader— i als fills les interioritats del Consell Executiu. Sovint aquests comentaris transcendien fora de casa i Tarradellas, per no enfrontar-se al seu amic, l’havia començat a evitar i a eliminar-lo de reunions transcendents. Això, però, tampoc no els va estalviar, com constata el dietari, que després de 42 anys la seva amistat es malmetés.
Joan Esculies és autor de Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la República i d’una biografia del polític de propera aparició a RBA.
La preocupació de Josep Pla i la fredor popular
Frederic Rahola va acompanyar Josep Tarradellas en nombroses visites pel territori. El 25 de febrer de 1978 dinen a l’Hotel de la Gavina de S’Agaró amb Josep Pla, que es mostra “molt sensible per tot el que passa al país”. El 9 de març, en el marc del festival Frederic Mompou al Palau de la Generalitat, troba “poc calor a favor d’ell en el públic”. L’endemà, els agricultors de Sidamon, al Pla d’Urgell, els regalen pots de préssecs i mel. Un president “emocionat, creu que el poble està amb ell”.
El dia 15 dinen a Palau amb el subdirector de La Vanguardia, Manuel Ibáñez Escofet. Tarradellas “s’avorreix molt” quan parlen de l’Empordà; en canvi, li interessa “el funcionament” del diari. Tres dies després, a les Llars Mundet de Barcelona, en un concurs de sardanes, Rahola nota “menys calor popular”. En començar l’abril, a Madrid, Tarradellas es reuneix amb Suárez i els ministres Manuel Gutiérrez Mellado i Fernando Abril Martorell. El conseller constata que “la preocupació número u de la gent de Madrid és la situació del País Basc” i això “ens afavoreix perquè amb Catalunya es pot dialogar i en aquest cas el Presi en treu tot el partit possible i la seva imatge dins del món polític espanyol puja sensiblement”.
Source link