Últimes paraules


Vaig a una sala de cinema gairebé buida —el públic als cinemes s’ha desplomat— per mirar dins del que no se sol veure. En la cartellera del que em queda prop de casa s’ofereixen un parell de comèdies, una pel·lícula de ciència-ficció, una altra de catàstrofes… I també Eso que tú me das, l’última entrevista de Pau Donés. Albert Camus va dir que la ficció és la mentida que utilitzem per explicar la veritat, però en aquest documental s’utilitza la veritat per explicar el que de vegades sentim com una ficció: la vida, oculta sovint en un bosc de mentides o, almenys, de mitges veritats.

La càmera avança per una carretera vista des de l’interior d’un cotxe. Seguim el traçat de la via amb les veus en off de l’entrevistador i de l’oncòloga que va acompanyar Donés fins al final. El trajecte a la Vall d’Aran convida a oblidar qualsevol pressa. Si des de Barcelona la vall pirinenca sembla un racó de món, una vegada allà se sent el contrari: és la ciutat, tancada en si mateixa, la que ha quedat relegada a la perifèria. Amb serenitat, la doctora comenta que han fet tot el que han pogut, i això, no haver deixat cap opció sense explorar, consola un malalt terminal.

Res prepara per entrar al món adult, ser pares, acomiadar-se dels altres per sempre. Tot s’aprèn sobre la marxa, mentre ens travessa. Llavors intentem aferrar el volant amb força i seguir. En néixer emprenem un viatge sense saber quant combustible portem al dipòsit. Un dia el motor deixarà de rugir, i prou. En essència, totes les morts es redueixen al mateix, a un univers que s’extingeix, però cadascuna és diferent.

Al llarg del segle XV, quan la mort prematura per guerra, fam o pesta era omnipresent, es van escriure textos sobre l’art de “morir bé” (Ars moriendi). En l’últim sospir, hi havia molt en joc: una eternitat al cel o a l’infern. Més tard, es va començar a donar un altre valor a les últimes paraules —úniques i personals— dels moribunds. Apunts in extremis de tot el que havien vist i après per als qui volguessin escoltar-ho. “Explica la meva història”, li demana Hamlet a l’escena final a Horaci. A Leyendo a Chéjov, Janet Malcolm va recollir frases que amics, escriptors i biògrafs van posar en boca de l’escriptor rus quan agonitzava a la Selva Negra. Va dir “fa molt que no bec xampany” i després “Ich sterbe”, encara que amb prou feines sabés alemany? O “no posis gel sobre un cor buit”?

El viatger que s’aproxima a la seva última estació sembla que ens parla en un llenguatge diferent, sense replecs. Què perdem quan les paraules es malgasten? L’hi pregunta Anne Carson a Economía de lo que no se pierde, assaig en el qual fa dialogar el poeta Paul Celan amb Simònides de Ceos, el creador d’epitafis més prolífic i valorat de l’Antiguitat. Un de seu, molt conegut, diu: “Tots som deutes contrets amb la mort”. Com a poeta lapidari, havia d’adaptar la seva inspiració als límits d’una pedra. El documental Eso que tú me das cap en 65 minuts i, en aquests temps en què la malaltia ens envolta, aporta llum sobre allò que no se sol veure per la tendència a allunyar i externalitzar tot el que envolta la mort.

El Pau —també pau— va esperar l’equip de rodatge al seu paradís particular: casa, família, muntanyes. Ja no contestava missatges ni seguia les xarxes. De manera natural, ja no se sentia en aquest món. El temps de descompte l’omplia amb petites-grans coses: què podia dinar aquell dia en companyia dels seus, comprar un formatge al veí, sortir una estona a la natura per prendre el sol o veure la seva filla nedar en un riu per sentir l’aigua freda a través seu. “Soc també aquest”, ens diu el Pau —el de la veu que es trenca, el de la sonda, el del cos fràgil—, i en un moment determinat afegeix: “I si en comptes d’anar-me’n el mes que ve me n’anés l’any que ve? El verd està pujant, els cabirols comencen a baixar les muntanyes, després cauran les fulles, marrons i grogues… Després nevarà”. Paraules senzilles per expressar que viure és una mena de trencaclosques embolicat en un enigma dins d’un misteri. T’adones que això s’escoltarà quan no hi siguis?, li pregunten. Les seves paraules, gravades, es coneixeran sense els equívocs que van envoltar les de Txékhov. L’últim regal que ens ha fet el Pau ha estat un serè epitafi, vitalista com els acords i les lletres de les seves cançons. Ahir vaig llegir que aquest documental ha estat el més vist de l’última dècada a Espanya.

Marta Rebón és escriptora i traductora.


Source link