Si encara no heu vist l’exposició Jamais al Museu Picasso, aneu-hi. És petita, però bonica, i un exemple de com es pot fer atractiu un tema especialitzat gràcies al coneixement i la inventiva d’Emmanuel Guigon, director del museu. Ha estat ell qui ha trobat aquest objecte surrealista que es donava per perdut gràcies a dues imatges inèdites de Nick de Morgoli del 1947 en una de les quals apareix Picasso amb el famós gramòfon manipulat per Óscar Domínguez, una de les peces més atractives de l’Exposició Internacional del Surrealisme, que va tenir lloc a la Galerie Beaux-Arts de París el 1938. El tenia en una caixa Catherine Hutin, filla de Jacqueline Roque, l’última dona del pintor malagueny, que el va rebre com un regal del seu amic. La mostra no només exhibeix aquest curiós objecte, sinó que explora amb deteniment aquella fantàstica iniciativa, que consta al llibre L’art de l’exposition com una de les 30 exposicions exemplars del segle XX.
El 1938, el grup surrealista estava mig dissolt i André Breton va voler, amb aquest esdeveniment, reagrupar-lo d’alguna manera i obrir la porta a nous membres, com la txeca Toyen, el xilè Roberto Matta, Meret Oppenheim, Hans Bellmer, Joseph Cornell o Richard Oelze. Els organitzadors eren André Breton i Paul Éluard; el “generador-àrbitre” era Marcel Duchamp; l’il·luminador, Man Ray, i el responsable “d’aigües i matolls”, Wolfgang Paalen. S’hi entrava per un pati on hi havia el Taxi plujós de Salvador Dalí i es passava per un espai titulat Els carrers més bonics de París, on cada artista havia transformat un maniquí femení a la seva manera. Duchamp el va fer androgin, amb jaqueta, corbata i barrets masculins; André Masson va tancar el cap femení en una gàbia de vímet i li va tapar la boca amb una flor, mentre que Óscar Domínguez va lligar un sifó a un braç del maniquí enrotllant-lo a una espessa corda. Llavors es passava a la peça central, tan fosca que els visitants havien de contemplar els quadres amb unes llanternes que els donaven a l’entrada. Del sostre penjaven 1.200 sacs de carbó (que en realitat no ho era, per si queien sobre el cap d’algú) ideats per Duchamp, mentre que enmig d’un terra cobert de fulles seques hi havia un estany amb nenúfars. Un braser de xapa simbolitzava l’amistat, mentre quatre llits enormes –un a cada cantonada– recordaven la importància que els surrealistes atorgaven a l’amor, tot plegat impregnat d’una olor de cafè torrefacte. Les parets estaven atapeïdes de quadres, penjats molt junts, de Max Ernst, Miró, Dalí, Tanguy i la resta del grup.
L’exposició s’obria a la nit, els convidats havien d’anar en tenue de soirée i durant la inauguració hi va haver la performance de la ballarina Hélène Vanel, a qui d’alguna manera aquesta mostra ret homenatge. Vanel va començar a ballar als anys vint i va fundar una escola de dansa amb Loïs Hutton a Saint-Paul-de-Vence. Un crític s’hi va referir dient que “tenia el cos de ballarina més bonic del món, un cos flexible, esvelt, morè”. Aquí, mig nua, va recórrer la sala a grans passos, es va capbussar a l’estany i va esquitxar els elegants assistents a l’acte, i sobretot va imitar els gestos de les histèriques, un tema molt apreciat pels surrealistes.
Pel que fa al famós gramòfon, és un gramòfon marca Pathé i de la seva botzina –metàfora d’una faldilla– sorgeixen unes elegants cames femenines, i el braç no s’acaba en una agulla, sinó en una mà disposada a acariciar no tant uns pits, com van dir els crítics, sinó més aviat unes natges fetes de guix, que giren com si fos un disc. Així que Domínguez va construir un cos desmembrat, cinètic i eròticament molt ambigu: sens dubte, el seu millor objecte surrealista. A l’exposició, les magnífiques fotografies de Raoul Ubac, Denise Bellon, Josef Breitenbach, Pierre Jahan, Gaston Paris, Roger Schall i Georg Reisner en reten compte, a la qual cosa s’ageix el testimoni de la premsa de l’època, majoritàriament jocosa amb la mostra i cinc segons del noticiari Gaumont que es va projectar sens dubte l’endemà.
Una troballa intel·ligent tanca la mostra: com que Picasso era tan llest com malvat i tan ciclotímic com pallasso, una fotografia d’ell mateix fent d’Óscar Domínguez, imitant el corpulent pintor canari amb nas de clown i ganyota tragicòmica, ens gela la sang. Està feta l’estiu del 1957 i el 31 de desembre d’aquell mateix any Domínguez va posar fi a la seva vida tallant-se les venes. El seu últim quadre es titulava, precisament, Le Clown.
Source link