Un suïcidi poètic a la paradisíaca i infernal Barcelona


No ho és pas, però el que ha escrit Queralt Riera a Misèria (a la Fènix fins a l’1 d’agost, en el marc del Grec) podria ser una història real. Va d’algú que viu a la paradisíaca i infernal Barcelona i que no pot més i se suïcida. Ens sona? Un monòleg actual, farcit de crítica social, un drama amb pinzellades d’humor i, tot i que amb una espurna d’esperança, pessimista: “No podem lluitar contra el capitalisme, els seus algoritmes ens controlen absolutament en tot moment”, diu Felipe Cabezas, actor i gestor de la sala, que dona vida (i mort) al protagonista de l’obra.

L’obra comença amb el suïcidi, a Montjuïc, del protagonista després de perdre la casa. Ha sigut denunciat per haver llogat una habitació a turistes i no pot pagar la multa. Ho perd tot. A partir d’aquí, cada escena recrea un record, un dolor, una anècdota de la vida de l’home. I un torrent de reflexions, de sentiments, d’impulsos. “Tot es va alternant: els monòlegs, les projeccions amb els records de quan era petit, ell a casa amb els veïns a la seva habitació follant, una barbacoa que acaba que ella el deixa… perquè no suporta més el seu patetisme”, avança l’actor.

Queralt Riera (De dol, Medea…) ha escrit un text eclèctic, episòdic i deliberadament desordenat en el qual plasma el drama fatal. Sergi Pompermayer (Llum de guàrdia, New order…) dirigeix el muntatge (amb Mireia Aixalà com a assistent) “donant-li un aire pseudocòmic, patètic però en cert sentit divertit”, en paraules de l’actor. Cabezas, que reconeix que gaudeix moltíssim interpretant aquest paper, compara fragments del text amb els monòlegs grollers, insolents i molt crítics de Lenny Bruce o de Pepe Rubianes, per exemple. I, alhora, el guió és senzill i molt proper. En tota l’hora que dura la funció, ell està tot sol en un escenari pràcticament pelat. Llums, projeccions i una música de caires electrònics, potent (cosa d’Orestes Gas, fill de Mario Gas), creen l’atmosfera boirosa idònia per a un drama que travessa fases intenses, dures, accelerades, però també moments de calma, de silencis que diuen tant o més que els crits. Al rerefons hi ha Barcelona, com a símbol de la ciutat, de l’actualitat, del què està passant a tants indrets del món. “És una radiografia de l’aquí i de l’ara”, diu Cabezas.

L’altre gran protagonista de l’obra és el capitalisme, un sistema que Cabezas veu com “un ens orgànic, viu i voraç que s’ho empassa tot”. El que explica l’home, que no deixa de ser un cant a la vida i a l’amor (l’espurna d’esperança que apuntàvem a dalt), ho narra en un paisatge de misèria: en un desert que avança implacable i erosiona la vida de tothom. Ningú està salvat, perquè, com llegim a la sinopsi de l’obra, “la vida i la mort poden ser tan accidentals com poètiques i al·legòriques”. Cabezas no dubta a parlar d’un “suïcidi poètic”. Ple de crítica social, de denúncia, de ràbia, però també d’art, d’al·legoria, de poesia.

La sala Fènix, que forma part de la plataforma virtual Teatres de Proximitat juntament amb altres 10 espais més de Barcelona, s’ha convertit en una referència dins del teatre alternatiu a la ciutat. Amb Misèria s’estrena “presencialment” en el Grec, després que en l’edició de l’any passat, a causa de la pandèmia, va oferir la celebrada Bitácora de ida y vuelta, sobre la vida de Miguel de Molina, en format radioteatre.


Source link