La Lucía ha tingut sort aquest any de pandèmia. Ha pogut negociar amb Unión de Créditos Inmobiliarios un lloguer social del seu pis per set anys. Porta així des del 2015, quan en quedar-se sense feina va fer dació en pagament del seu habitatge en el barceloní barri del Besòs. No és fàcil sobreviure amb els 430 euros de prestació social com a aturada de llarga durada i major de 55 anys. La seva condició social de “vulnerable severa” li va permetre també accedir a un descompte del 40% en la tarifa elèctrica. La seva situació de precarietat és anterior a la crisi generada per la covid-19, quan –per idíl·lic que ara sembli– gairebé 500.000 persones, segons la Generalitat, ja vivien en extrema pobresa a Catalunya.
La renovació del lloguer social de la Lucía va coincidir amb la campanya “en sortim més forts”, llançada pel Govern central a l’inici de la desescalada després de la primera onada de la pandèmia. Si l’estat d’alarma va paralitzar els llançaments per inactivitat judicial, després va venir l’execució dels anteriors a la covid-19. Segons l’Ajuntament de Barcelona, entre el 14 de setembre i 23 d’octubre passat penjaven ordres de desallotjament sobre 1.211 persones, 748 adults i 463 menors. D’aquestes persones, el 80% es trobaven per sota del llindar de la pobresa, cosa que d’acord amb la llei catalana 24/2015 els dona dret a lloguer social. Tanmateix, en aquest país la legislació que protegeix els més vulnerables sembla tan fràgil com els seus protegits. No és estrany que per a moltes persones en situació de pobresa extrema, la legalitat i els seus racons s’assembli a una jungla estranya, ja que amb ingressos en negre o contractes porqueria només els queda l’opció de vulnerar el dret a la propietat dels grans propietaris d’habitatge. El final dels més atrevits és acudir a les organitzacions socials –algunes vegades quan ja és molt tard– i arribar a la inevitable litúrgia de les concentracions ciutadanes davant de les comitives judicials i les forces policials.
Tota aquesta situació arrenca abans de la pandèmia. Si l’atur sempre va ser endèmic, la crisi de 2008 i el ‘boom’ del maó es van ocupar de rematar la situació. Ara, l’Executiu de Sánchez ha pres una sèrie de mesures entre les quals figuren prorrogar la paralització dels desnonaments per efecte de la crisi de la covid-19. No és fàcil dilucidar entre nous i vells pobres. Res no els distingeix a simple vista. La precarietat és com un peix que es mossega la cua. I la resposta als problemes és lenta. A mitjans de novembre, el Servei Estatal Públic d’Ocupació (SEPE) no havia pagat a cap nou desocupat que procedent dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) de la província de Barcelona hagués presentat la sol·licitud després del 12 d’agost. Per fer-se una idea de la situació, un 70% dels ERTO de la primera onada no entrava en el sistema del SEPE per errors com el format dels documents.
El mateix es pot dir de l’ingrés mínim vital (IMV). La idea és bona, igual com la dels ERTO de la pandèmia. La realització deixa molt per desitjar. A Barcelona, dels 78.534 expedients d’IMV, a 16 d’octubre del 2020, només havien estat aprovades 6.732 sol·licituds, de les quals 6.000 tenien accés directe a la prestació per tractar-se de famílies monoparentals amb fills. Els requisits semblen sorgits del codi de Licurgo, perquè abans de demanar l’accés a l’IMV, el sol·licitant ha d’acreditar que durant l’últim any no ha percebut ingressos superiors a 450 euros mensuals. S’aplica a més el silenci administratiu negatiu, un fet un tant insòlit. Com el profeta Isaías, es tracta poc menys que de caminar sobre foc sense cremar-se i travessar rius sense ofegar-se.
Pel que fa a la pobresa energètica, el Govern central no ha prorrogat la moratòria per evitar els talls d’aigua, gas i electricitat per impagament de factures durant la segona onada de la pandèmia, com sí que va succeir durant l’estat d’alarma. La mesura, sense necessitat que el període sigui d’excepcionalitat, s’aplica tots els hiverns en la gens bolivariana República
Francesa i fins i tot a la Catalunya procesista, gràcies a la llei 24/2015 sorgida d’una iniciativa legislativa popular (ILP). La Generalitat, per la seva banda, ha aportat la dosi de color a aquest escenari de precarietat. El concurs per concedir 2.000 euros als 10.000 autònoms que accedissin primer a l’impossible web del departament de Treball és una idea digna del millor Berlanga.
La pandèmia ha aguditzat i generalitzat problemes de precarietat que s’arrosseguen de fa temps. El Govern més progressista de la història té davant de si el repte de buscar-hi una vacuna eficaç.
Source link