El passat sempre ve marcat per la melancolia. L’hem superat i tendim a indultar-lo. Finalment és sobre la memòria –sempre selectiva– que ens anem constituint. El futur és una trampa perquè només el podem imaginar. I sovint on buscàvem anticipació només hem construït una fabulació, garantia de frustració. En el futur, a més, hi ha el final, per més promeses que pretenguin fer-nos els transhumanistes i altres gaites, és l’horitzó de la nostra finitud. Però això el fa fins a cert punt alliberador. Quan ja tenia els 100 anys, el doctor Moisès Broggi em va dir un dia que l’única cosa positiva de fer-se gran és que no tens futur i, per tant, la càrrega de responsabilitat decreix. El present és l’espai en el qual podem exercir la nostra llibertat, encara que costi donar-li gruix, fer-ne una cosa més consistent que el moment de trànsit entre el passat i el futur.
Vivim uns anys en què “l’evolució incremental” (en paraules de Bernard Harcourt) substitueix el sentit modern del progrés com a emancipació. Ens movem en un present continu que es prolonga entre un passat que s’allunya i un futur carregat de pors, com ha anat testimoniant la literatura distòpica. El present és l’agafador de què disposem quan la condició humana bastida durant la modernitat viu l’assalt de l’home digital. Per això no podem claudicar davant seu per més que la ruta s’enfili.
De sobte, ens hem topat amb un present estàtic aliè al nostre món accelerat: el present confinat, recordatori que els temps del món canvien. D’aquí ve la sensació de fatiga, dubte i desconcert que acompanya les nostres converses ara que reprenem la temporada després d’unes vacances estranyes. Ens van tancar a la primavera i quan ens van deixar anar res era com abans: les prohibicions havien arribat fins i tot a les platges. I amb aquest ànim cal reprendre el pols de la vida, tot i la sensació de boirina que ens sotja. S’avança a les palpentes, amb por d’endinsar-se en territori contaminat. I no hi ajuda la sobreactuació d’uns governants que juren que les nostres vides són la seva prioritat, des de la inseguretat d’unes estratègies carregades de dubtes, però que continuen pendents dels danys que puguin patir els seus interessos partidistes i electorals.
El gran instrument perquè la societat recuperi el pols és la confiança. I la confiança brilla per la seva absència. Primer perquè el que dona confiança és entendre: entendre el que passa, entendre els límits i entendre els comportaments dels qui tenen poder i la paella pel mànec. I en aquest terreny grinyolen massa coses. Però el segon factor de confiança és el reconeixement de l’altre i som en una crisi sanitària que fa que l’altre sigui una amenaça: el que em pot contaminar. Una via oberta al recel, al rebuig, a la discriminació. Ja ho deia Rafael Vilasanjuan a propòsit de la vacuna: la vacuna no és un medicament que cura, és una manera d’injectar-nos el virus per frenar-ne la propagació, i hem d’entendre que la vacuna no és interès de cadascú en particular sinó de tots a la vegada, perquè només quan moltíssima gent hi hagi passat podrem neutralitzar l’amenaça, deixar-la al nivell d’una grip convencional.
Només recuperar la confiança, amb els que en saben, amb els que manen, amb els altres, amb nosaltres mateixos, ens permetrà recuperar el to vital. Cal sortir del túnel de la por que porta alguns a anul·lar-se més del compte i uns altres a entrar en el joc de la transgressió. La prudència no és una virtut conservadora. Prudent és aquell que sap optimitzar en qualsevol situació els límits del risc. I no és gens fàcil en l’univers de les fake news i de la dificultat de jerarquització de la informació en termes de rigor i solvència. No és tasca dels governants espantar la gent –tot i que de vegades sembla que alguns es vulguin fer el milhomes–, sinó responsabilitzar-la, ni la dels mitjans de comunicació el sensacionalisme de les dades, sinó el rigor de la informació. Les generacions posteriors als seixanta no havien viscut situacions de fragilitat sanitària generalitzada. No és estrany que els agafi a contrapeu. Però no hi ha altra solució que assumir el present amb risc i exigència, sobretot per afrontar el que ve ara: una crisi social i educativa profunda. El present té mala reputació, fem-lo nostre.
Source link