La meva sogra, que en vida mai es va arribar a encendre un cigarro, va morir de càncer de pulmó al llit d’una clínica agafant-me les mans, com si implorés que no se’m passés pel cap tornar a fumar, víctima dels paquets d’Ideales del seu marit i del tabac ros i negre que jo alternava des que vaig fer la mili abans que nasqués el meu fill Sergi, per qui vaig reneger tant de Marlboro com de Ducados. No va ser un comiat casual, sinó que tots dos ens buscàvem amb els dits, encisat com estava de Gracieta Pujol, el nom de la mare de la meva dona, natural de la Torre d’Oristà i veïna de Perafita, morta a Barcelona.
Amb 72 anys era una vídua anònima que es passejava dignament per la ciutat sense que la reconeguessin després d’haver estat la modista per excel·lència de la comarca, hipnotitzada per les princeses que desfilaven en revistes com Hola i Lecturas. A mi em fascinava la seva manera de moure’s, propi d’una costurera amb un magisteri que consistia que per vestir bé una clienta abans calia desvestir-la millor, un joc psicològic entre lluir i amagar o, si es vol, una submissió consentida, però no una humiliació, dirigida per la seva mà virtuosa, reconeguda en botigues de prestigi on anava els dilluns, com Chamonix, Casa Torres o Gratacós.
Tenia una facilitat sorprenent per escollir les teles després de retratar les senyores sense que es notés que preferia enriquir les pobres que s’amagaven dels grans miralls i empobrir les riques que amb el seu ego desbordaven els emprovadors més amplis, totes dues al final satisfetes per la persuasiva Gracieta. Calia saber jugar amb les paraules igual que amb les mans per adaptar els gustos després de contemplar com caminava la compradora per copsar el volum dels malucs, la càrrega de les espatlles, la longitud desigual dels braços i la fermesa de les seves passes a la terra semiplana del Lluçanès.
Hi havia casos que sense ser un bon fisonomista semblaven perduts, ja fos per la gepa, la panxa o el pit, i, malgrat tot, la meva sogra els treia un gran profit gràcies a la seva destresa, pacient a l’hora de dissimular els defectes, evitar les arrugues —rigor que només s’aconsegueix amb l’art de planxar— i a donar vol a aquell vestit fet a mida per presumir a la festa major d’Osona. Un mètode exigent amb els ulls i el pols perquè requeria molta concentració a fi de personalitzar la peça perquè fos única i els seus admiradors preguntessin per la seva procedència i, per tant, per la Gracieta.
Calia mirar bé i prendre bona nota amb discreció, millor amb un centímetre i una llibreta austers i unes ulleres cristal·lines perquè l’observada no se sentís intimidada, per després tallar i embastar la roba a casa, ja que no visitava sinó que rebia a Perafita. Aquell procés servia per diferenciar les modistes d’escola de les autodidactes, com la meva sogra, afanada a aprendre de la seva mare des de petita, igual de disposada a sargir un mitjó que a adobar una brusa o fer mans i mànigues amb un folre, perquè no va tenir més mestre que els cursos de formació del Sistema Martí.
Cada dia corria més que caminava de la Torre a Prats, de dia a l’anada i de nit a la tornada, amb por de topar-se amb la bruixa Napa, ni que fos perquè també duia el cognom Pujol. No va parar d’anar i venir fins a obtenir el certificat de patronatge i una màquina Singer. Àgil, enfilava ràpid l’agulla, es manegava especialment bé amb el fil de glossilla, brodava fins i tot millor que no pas tallava els traus i era molt detallista, enamorada de les seves tisores angleses, tan robustes i llargues com les seves mans, que cuidava amb una crema de París. No va parar mai d’aprendre ni d’ensenyar a cosir amb pulcritud tot i conviure amb la pols de paleta que escampava el seu marit Jaume.
Tot i que en les seves classes es malparlava en veu alta, no va ser mai hipòcrita, única a l’hora de detectar el talent i de dissuadir els nòvios que s’apropaven a la seva filla, igual de morena i amb els mateixos ulls que la Gracieta. Durant molt de temps ens les dèiem de molt gruixudes fins que vam acabar congeniant tant que parlàvem de les classes de patchwork on anava i de les manualitats, entestat com estava en la defensa de la cal·ligrafia, un art també amenaçat pel teletreball que s’ha imposat amb la covid-19.
Fumadora passiva, la meva sogra es va morir quan gaudia de perfeccionar la tècnica, com si no hagués cosit mai, feliç per estar d’incògnit a la travessera de Gràcia. Em vaig quedar sense saber què diria avui sobre els molts tallers de costura que s’escampen per Barcelona. Hi ha una febre juvenil per ser modista, per vestir la roba que una mateixa ha dissenyat i fabricat, perquè resulta menys costosa i és de més qualitat, fomenta l’habilitat i la creativitat i, per descomptat, permet defensar el reciclatge, ser ètic, solidari i sensible amb el canvi climàtic, un glossari avui tan gastat com insospitat per la Gracieta.
Molt poques activitats permeten presumir avui de compromís social, sentit de la responsabilitat i adaptació a la modernitat com la de cosir, una tasca que, a més, funciona com a teràpia per a la salut mental: ajuda a desconnectar i a relaxar-se per concentrar-se després en el punt de creu o en el ganxet, com vaig advertir, per exemple, en l’admirable trompetista de jazz Andrea Motis. I, per la resta, hi ha hagut desenes de dones que no han parat de fer mascaretes durant la pandèmia mentre se succeeixen els tractats sobre la costura perquè desenvolupa la psicomotricitat fina, com vaig aprendre de la meva sogra a Perafita.
M’agradava mirar-la i tocar-li les mans, severa i insobornable, i penso què hauria estat la seva vida si hagués nascut i no mort a Barcelona. Avui les modistes estan de moda i a les nenes ja no els ensenyen a cosir, sinó a gaudir de la costura, coses de la vida, dura i exigent com era en temps en què per merèixer la meva dona vaig aprendre a admirar la meva sogra Gracieta.
Source link