FutbolPoliticaUSA

Trump i els seus deixebles


Trump i els seus deixebles 2

Si Abraham Lincoln hagués vist el debat Trump-Biden s’hauria ratificat en la seva idea que hi ha moments a la vida de tot polític en què el millor que es pot fer és no obrir la boca. Així s’hauria estalviat qualsevol comentari sobre el duel electoral perquè de vegades val més un silenci intel·ligent que no pas una estupidesa dita en veu alta.

Una de les característiques del temps que ens ha tocat viure és que tenim pànic a la pausa. I a la veu del contrari. Per això, el suplim amb bestieses, per no semblar com aquells prudents que acaben assenyalats per covards. I tot i que és cert que aquest sinònim forçat de vegades encobreix una manca de valor, també ho és que la seva progressiva desaparició de l’arena política ens empeny al marasme de la cridòria i a l’apologia de la neciesa. I que la presència continuada no té el seu equivalent en el lideratge, igual que els crits no són sinònim de raó ni la verborrea d’idees interessants. Més aviat el contrari. Això no hauria de ser com el futbol segons Cruyff, en què si tu tens la pilota no la té el contrari. I aquest suggeriment d’acaparar per impedir, habitual en debats i tertúlies, no sempre dona els resultats esperats. Albert Rivera n’és un exemple.

Que el primer dels tres cara a cara per a les presidencials nord-americanes es convertís segons alguns analistes en un shitshow (espectacle de merda, amb perdó) indica el nivell de degradació al qual pot arribar la política. Ho sabem tan bé que no ens sorprèn. Però teníem els nord-americans com el referent democràtic, superior, polític i mediàtic, a imitar. L’estil al qual aspirar, el model a importar pel seu elogiat contrapès de poders i la seva cuidada separació. L’exemple popular més o menys recent que va ajudar a encimbellar-lo estaria reflectit a L’ala oest de la Casa Blanca, sèrie convertida en font d’inspiració dels actuals assessors presidencials i guió memoritzat pels aspirants al noble ofici del servei públic.

És clar que aquelles set interessants temporades van ser contrastades per les sis de House of cards, en què l’ambició i la putrefacció del poder es manifestaven amb tota la crueltat i perversió. I aquí és on la teoria de la primera es contraposa a la cruesa pràctica de la segona. I la mirada angelical deriva en acció diabòlica.

El pitjor d’aquells 90 minuts d’intercanvi de retrets, insults i desqualificacions, falsedats i mentides, pulles de barriada i rebolcades pel fang entre l’aspirant demòcrata i l’actual president republicà és que van oficialitzar com a real el pitjor que la imaginació cinematogràfica va vestir com a ficció. I que ni la fina ironia sembla que serveixi davant de la vulgaritat ni que el sarcasme sigui útil davant de la inanitat. Si per alguna cosa s’havia caracteritzat aquest tipus d’espectacles fins a l’arribada de Trump era per un estil que havia marcat una extensa tendència i unes aportacions que havien omplert els anecdotaris i les recopilacions de frases cèlebres. Per això Hillary Clinton, víctima reiterada de Donald Trump, va advertir Joe Biden que no caigués en les provocacions. Una ajuda inútil. Perquè quan a un professional de la pocavergonya li posen al davant un aspirant feble, aquest acaba caient en la provocació però sense la convicció ni l’estil del provocador. I així, vençut i desarmat, augmenta la sensació que el món d’avui és dels insolents.

No cal recordar que amb Trump no va començar tot. Ja li agradaria. Però sí que amb ell s’han globalitzat unes maneres públiques, les del pitjor tot s’hi val, que donen ales als seus èmuls i ratifiquen els qui ja les tenien de naixement prodigant-les pels parlaments dels seus països. Incloent-hi els nostres, per descomptat. I això suposa detectar trumpisme fins i tot en aquells que el consideren menyspreable, que condemnen les seves idees i que s’emprenyarien amb la comparació. Però no parlem d’arguments, conceptes ni ideologies. Parlem de maneres d’expressar-se, de provocacions intencionades i de males arts en el permanent atac al contrari que només demostren feblesa en l’acció pròpia i exhibeixen excuses davant de la seva incapacitat real. Pensar que aquesta baralla de navalles típica de les tavernes d’abans diverteix el personal és haver-se quedat congelat en el temps. És evident que té efecte a curt termini tot i que no sempre positiu. El que també és obvi és que a mitjà i llarg termini es converteix en la falsa base sobre la qual es construeix una societat aluminòsica. I que l’exemple de qui no hauria de perdre mai de vista que política es pedagogia esdevé al·licient per als malànimes, intimidació per als indolents i càstig per als virtuosos. I assimila els seus practicants com a deixebles destacats del mateix Trump que diuen que detesten mentre l’imiten. Conclusió a la manera de Clinton, Bill: És el populisme, estúpid!


Source link

Neto

Soy Neto, creador de LaNetaNeta.com Me apasiona leer y aprender, disfruto escribir y compartir publicaciones interesantes con el publico.

Noticias Relacionadas

Botón volver arriba

Adblocker Detectado

Por favor desactiva el bloqueador de anuncios para poder ver el sitio.