PoliticaUSA

Votar, agenollar-se i creure


L’inici de la campanya electoral ha activat els rituals d’una religió que tothom practica però en la qual ja no creu ningú: com les misses medievals dites en llatí per a una població que ni l’entenia ni sabia llegir, els discursos que embolcallen el 14-F són mera banda sonora per a l’autèntica finalitat del circ, que és exposar la gent a imatges d’àngels i dimonis per mantenir-nos entre espantats i distrets. Mai com ara els eslògans havien estat tan buits; el teatre dels candidats, tan humiliant; l’esforç de fact checking de la premsa, tan fútil. És la coda de tres fracassos que toquen fons sincronitzadament a Catalunya: el 15-M, el procés sobiranista i la gestió de la pandèmia. Tres oportunitats de la democràcia per renovar-se i respondre a la complexitat del món en el segle XXI arriben al primer trimestre del 2021 esgotades, convertides en arguments per perdre la fe en tot plegat. I ara hauríem de votar la versió descafeïnada dels responsables com si seguíssim creient.

La lliçó de la darrera dècada és que els reptes complexos requereixen institucions que no es crearan des de la classe política

Però la realitat és que sí que creiem perquè, com va explicar Blaise Pascal, agenollar-se és creure, i com podem afegir nosaltres, anar a votar i queixar-se l’endemà a Twitter, també. La veritat d’allò que som no s’expressa en el que pensem ni en el que diem, sinó en el que fem al final del dia, especialment allò que ens surt de la manera més automàtica. I el que farem serà votar i desentendre’ns, i no hi haurà ni vagues generals ni assemblees ciutadanes demanant l’obertura d’un procés constituent. El cinisme és enrevessat: en la nostra consciència, obtenim una barreja de plaer i consol quan ens adonem que tot és una farsa, que a diferència del veí fanàtic, nosaltres coneixem el truc. Però en comptes de mobilitzar-nos, aquest sentiment es converteix en una descàrrega solipsista que ens allibera de l’acció. El cinisme i el fanatisme acaben al mateix lloc.

En canvi, la crisi de fe causada per un cinisme escleròtic de l’Església catòlica que ens recorda el que estem vivint avui amb la democràcia va produir una resposta molt diferent: la idea que podíem pensar per nosaltres mateixos. La Reforma de Martí Luter va utilitzar la impremta per inaugurar una nova manera de criticar els discursos de baix cap a dalt que no va parar de descabdellar-se fins a arribar a Kant. L’alternativa a la submissió voluntària va ser la Il·lustració, i encara no hem trobat una tercera via entre el pensament crític i la creença zombi. Perquè no n’hi ha: si busquem entre els llampecs de sentit que han il·luminat l’any de pandèmia, no ens venen al cap les diversions postmodernes del confinament digital, sinó els moments en què metges i científics ens han tractat com a adults. La més luterana de totes aquestes imatges que recordo remet a una esperança possible: Angela Merkel, el mes d’abril passat, explicant amb pedagogia i seriositat com es contagia el coronavirus.

La democràcia és aquella explicació de Merkel per a tot i cada dia. Perquè la democràcia no és un privilegi sinó un esforç. Concretament, l’esforç per engrandir el que anomenem consciència personal. Entre el confinament decretat per la Xina i el que va decidir-se a Taiwan, va haver-hi poques diferències materials, però moltes d’intangibles. És el mateix abisme que separa l’obediència cega del consentiment informat: dos ciutadans s’acaben posant la mateixa vacuna, però un ha rebut l’esforç dels seus governants per transferir-li coneixement i ha correspost amb l’esforç d’informar-se i de pensar per ell mateix per què acceptava o per què no. La confiança sempre és més eficient que el control, i per això les comunitats d’adults responen millor als sacsejos de realitat que les dictadures o les democràcies infantilitzades com la nostra. Les diferències qualitatives es tradueixen en diferències quantitatives.

Pensar que votant cada quatre anys i queixant-nos ja n’hi ha prou fa que seguim còmodament instal·lats en la inèrcia de supersticions premodernes

Què ha passat a Catalunya? Que els moviments que van percebre aquesta esclerosi ja fa anys i van lluitar per una democràcia més adulta, més radical i més complexa, han topat contra un establishment que els ha qualificat de populistes i ha vençut. I sí que hi ha hagut populisme, però ha estat un populisme dels líders, que van instrumentalitzar malestars sistèmics per a finalitats individuals i partidistes, respost amb un populisme del sistema, que s’ha fossilitzat. El cert és que els fantasmes no realitzats del 15-M i del sobiranisme planen sobre la democràcia catalana i ho condicionen i ho seguiran condicionant tot perquè responen a un fracàs comú a tot el bloc occidental que la pandèmia ha deixat encara més al descobert. La lliçó de la darrera dècada és que els reptes complexos requereixen institucions que no es crearan des de la classe política. Per exemple: assemblees de ciutadans rotatives, triades per una barreja de sorteig i criteris de representativitat, que s’incorporin al Parlament amb ple poder de veto per convertir cada llei en un procés deliberatiu no partidista entre ciutadans, experts i polítics. Postergar transformacions en aquest sentit i pensar que votant cada quatre anys i queixant-nos ja n’hi ha prou, és agenollar-se mentre ens diem que el que importa és el nostre fur intern despert i descregut. En realitat, a través de l’acció seguim còmodament instal·lats en la inèrcia de supersticions premodernes.


Source link

Neto

Soy Neto, creador de LaNetaNeta.com Me apasiona leer y aprender, disfruto escribir y compartir publicaciones interesantes con el publico.

¿Ya viste esto?

Botón volver arriba