La tardor també són les olors de les figues madures tardanes de la senyora, les primeres magranes plenes i els codonys tot just grocs. A la cuina resta un fumet indecís dels pebres torrats per les llampugues, peix blau de plata i verd, com els vestits dels toreros. De sobte arriba un cop de fred sobtat i la mudança de la pressió perventura feu gemegar un moble antic a mitjanit.
L’amo i l’Ona, la gossa, escolten. Res. Amb un cruixir poc subtil la fusta cercà el seu lloc, sense cruis, un joc estret o dilatat per la calor i el fred. La fusta morta és viva, s’eixampla o arrufa. El soroll nocturn venia d’alguna post amb juntes de cua d’oronella, calaixos de roba. Un canterano folrat de caoba de Cuba amb marqueteria d’os té biografia.
En aquests mobles solia haver-hi secrets, racons buits per moneders d’or i canyes amb missatges ‘post mortem’ i confessions d’escàndol. Memòria de fets i absents hi és present. La peça trobada al baratillo l’adesà en Miquel Rubí –que restaurà mobles per Marivent. L’artefacte, abans, havia passat per les mans dels marginats emparats per Jaume Santandreu al Puig dels Bous.
Aquell mínim renou nocturn sonà ho fans els vaixells vells de mestre d’aixa, quan les quadernes, el costellam i els pals xerren cap endins, contra les ones i el vent. El sorollet del moble esdevingué a la ciutat alçada, un pis que no és humit, ni te a prop parets de cantó-esponja del marès.
Les cases de poble, fredes a l’estiu i a l’hivern, conserven molt bé els mobles i no ajuden als ossos dels humans. Els murs populars foren alçats sobre l’argila i els fonaments absorbeixen humitat de la terra mallorquina i les parets sovint ragen o fan saladina.
El crec-crec no era de fantasmes ni missatges d’espectres. Fred i calor, l’organització natural dels espais i els recons domèstics, aliens a l’Ikea i els dissenyadors acreditats. L’altre capvespre de tempesta, amb massa vent, una mica d’aigua i molt fred de cop sobre Mallorca (temps de peixos blaus i bolets (blaves i picornells), en Joaquim Maria Puyal donà una conferència a la UIB. Als anys 70, al Congrés de Cultura Catalana, ja feu missió amb periodistes illencs que aleshores eren joves.
Puyal explica, no predica, crea ambients. L’inventor del relat i l’imaginari dels partits del Barça en català contemporani a Ràdio Barcelona i després a Catalunya Ràdio molts anys, va fer una conferència acadèmica –esplèndida– des de l’experiència personal. (L’agenda de l’actualitat periodística va dur a Palma, el mateix dia, alhora, Carles Francino, ex TV3, ex Canal Plus, CNN+ i ara a la SER. El periodista, esportista i caçador de perdius manté el desig del rigor i les veus corals enmig de la tempesta Madrid-Barcelona. Elvira Lindo, Matías Vallés i Carlos Boyero tenen la seva finestra. Francina parlà a IB3 i als diaris.)
Fora del colomer de l’estadi del Barça segueix amb el guió. És filòleg d’origen, tresca la ciència amb la passió d’haver estat, també, creador de programes de tele clàssics a TVE i sobretot a TV3. Puyal va dir i mostrar amb alguns exemples audiovisuals i fragments transcrits de la mutació de les paraules i les imatges, sense verbs.
“Messi, Messi, Messi, Messi… encara Messi”, per exemple, seqüència i banda sonora per un gol fabulós, la poesia de seda d’un mite. Un fragment de la jugada fou cedit per a un espot d’una marca universal i l’emoció poliglota roda sense parar des de l’Índia fins a la Patagònia.
La xerrada illenca de Puyal anava sobre què és i què fou la seva dèria pionera amb la configuració del llenguatge sense gaire metàfores i mots anglesos, tot just després de la dictadura del general Franco. A la UIB, el professor a estones feia de narrador, introduïa un ‘flashback’, com si fes de bell nou una retransmissió, la TDT. La virtut és, per ell, en els detalls per crear l’ambient, cuidar la veu, la dicció, situar el micròfon, posar un llum sobre els papers i tenir un ordinador avinent per les projeccions de pautes i captures ocasionals.
El motiu-ganxo de la cita era raonar sobre la qualitat lingüística i competència periodística –social– de l’ús del català per a professionals dels micròfons i les càmeres. La conversa la reclamà d’ús intern, pel fòrum, sense enregistraments, declaracions a la premsa ni tuits d’oportunitat amb una frase escapçada o un fet aïllat. La ‘master class’ no era circumstancial ni tampoc estava explícitament tenyida pels temps polítics, absents. El apunts duraran.
Joaquim Maria Puyal explicà com entrava als platós, buits i nets, per concretar els programes; sobre els distints murs i espais dibuixava la idea, determinava la fusta i el vernís, els colors del tapís i les llums. Desenvolupava la concepció global del missatge. I un dia “assessorà” un amic que té un restaurant a Barcelona que semblava encallat. El periodista digué: manté la carta, treu dues taules i canvia la il·luminació. El negoci revisqué i encara dura.
Això deu ser el llenguatge útil de les coses per la gent. Semblava dit i fet per un grup d’arquitectes que tresca per Mallorca i eren habituals als menjars comunals: Lluis Clotet, Josep Quetglas, Elias Torres, Carme Pinós, Rafel Moranta, Rafael Moneo, i finits, com Xisco Pizà i Federico Climent.
L’equip volander d’amics, quan arribava a un restaurant, solia ser exigent amb la carta però sobretot també amb la distribució de les taules, dels llums que pengen sobre la taula i de la insonorització. Un dels constructors/dissenyadors és més que irònic i demana: “qui ha fet l’ambientació? Per què no s’adeqüen el murs i el sòtil?” El fracàs d’un dinar o sopar ve de la incapacitat del diàleg o la conversa global, del soroll continu, el renou estrepitós que solen fer taula parada. Sense murs absorbents i escaires matisats, el menjar s’entravessa. I fereix l’obscenitat d’alguns veïns amb les parelles d’oportunitat, amb excessos en els jocs de mans i peus sense fre a les comandes.
Source link