Fa pocs dies, en una entrevista per a un mitjà de clara línia editorial independentista, el jurista Jaume Alonso-Cuevillas, un dels advocats defensors de Carles Puigdemont, diputat de Junts i nomenat recentment secretari segon de la Mesa del Parlament de Catalunya, declarava que no era partidari de tramitar resolucions controvertides sobre el Rei o l’autodeterminació, ja que podien implicar inhabilitacions per als membres de la Mesa. Al cap de poques hores –encara que publiqués un escrit en què matisava les seves paraules– i després d’un intens fogueig a les xarxes en què se l’acusava de ser tebi i en el qual ha participat amb especial ferotgia l’exvicepresident Josep Costa, la direcció del partit l’arraconava del càrrec i la mateixa presidenta suggeria el nom d’Aurora Madaula –al centre també de polèmiques per una piulada en què expressava “ràbia” perquè Salvador Illa va utilitzar el castellà en les seves intervencions a la Cambra catalana– per substituir-lo, obviant que l’elecció dels membres de la Mesa la fa el ple del Parlament.
L’episodi, lluny d’estar tancat encara, de moment ha evidenciat unes quantes coses.
La primera és que els elements de pragmatisme i inclinació a la realitat semblen actuar com a kryptonita per al partit de Puigdemont. El jurista diu una cosa òbvia, fins i tot des de la perspectiva de l’independentisme més convençut: és tot menys intel·ligent fer-se inhabilitar i, per tant, perdre efectius per fer política per a una cosa que és únicament simbòlica. Llevat que l’únic pla que tinguis sigui produir simbolisme, no acció política. Potser, sense adonar-se de l’abast de les seves paraules, el que està passant amb les declaracions de Cuevillas ha explicat més i millor les intencions de Junts que moltes anàlisis assenyades.
La qüestió ha ensenyat totes les interioritats de les armes amb les quals els de Puigdemont volen fer xantatge a Esquerra Republicana
En segon lloc, ha tornat a evidenciar –després de la polèmica destitució del lletrat Muro fa uns dies– el feble sentit de les institucions que té la presidència del Parlament actual. Es fa difícil pensar que Laura Borràs no tingui coneixement del reglament, així que la decisió de proposar sense consensuar amb ningú la figura de Madaula només es pot atribuir a una concepció molt partidista de les institucions. La decisió entorn d’una funció clau com és la de membre de la Mesa del Parlament és –i hauria de ser-ho encara més en una situació de polarització com la que està vivint el sistema polític i institucional català– el resultat d’un pacte i d’un consens el més inclusiu possible.
En tercer lloc, l’afer Cuevillas ha destapat alhora la inseguretat i el sectarisme del funcionament de Junts. La destitució fulminant del jurista de les seves funcions pocs dies després del seu nomenament és un senyal de debilitat, no de força. O, com a mínim, de desorientació.
El fet positiu de la tempesta que han desfermat les declaracions de Cuevillas és que proporciona una segona oportunitat
Finalment, tota la qüestió ha ensenyat totes les interioritats de les armes amb les quals els de Puigdemont volen (i fins ara ho han aconseguit) fer xantatge a Esquerra Republicana perquè aquesta accepti un paper subordinat en l’acord que –almenys teòricament– estan entestats a signar. L’amenaça de tebiesa patriòtica, de traïció a l’“esperit de l’1 d’octubre” (sense saber exactament què vol dir), ha animat el vodevil sobre el paper del Consell per la República dels dies passats i ara motiva el gest inconsiderat de l’arraconament de Cuevillas. Funcionarà una altra vegada?
Perquè, en definitiva, el fet positiu de la tempesta que han desfermat les declaracions de Cuevillas és que proporciona una segona oportunitat als representants de la ciutadania catalana de contribuir a frenar la degradació de les institucions, que és cada vegada més intensa. Es va perdre el tren fa unes setmanes, en pactar-se la presidència de Laura Borràs i d’una Mesa que no reflecteix adequadament la diversitat de posicions a la Cambra. Els Comuns han anunciat que presentaran una candidatura, i el ple serà qui hagi de decidir. La pilota és al camp del PSC i, sobretot, d’ERC, que pot revalidar la majoria de la Mesa actual o moure fitxa, explorant fórmules amb les quals, fins ara, simplement no s’ha atrevit. L’elecció d’un membre de la Mesa no independentista, en aquest cas amb una majoria d’esquerres transversal als blocs que han congelat i congelen la política catalana, i la condemnen a la decadència més absoluta, seria un senyal poderós, alliberadora i d’esperança, fins i tot més enllà de la majoria de govern que finalment s’acabi configurant. El tren, de manera inesperada, torna a passar. Aquesta vegada és qüestió de no perdre’l.
Source link