USA

Moments d’inflamació


Cada cert temps, el foc i la fúria s’apoderen dels carrers de Barcelona i altres ciutats de la mà de joves irats que arremeten contra la policia i el mobiliari urbà. Primer va ser en suport del moviment okupa, després contra les polítiques d’austeritat, el 2017 en suport de l’independentisme, el 2019 contra la sentència del procés i ara per l’empresonament del raper Pablo Hasél. Els mateixos protagonistes amb diferents banderes. En els últims anys, aquestes protestes s’han fet cada vegada més freqüents i més violentes. Contenidors cremant com a símptoma d’una patologia estructural: el malestar i la ràbia que senten molts joves contra un sistema que els ha deixat sense expectatives i que perceben com a profundament injust.

Les protestes dels últims dies en defensa de la llibertat d’expressió són l’últim episodi d’un bucle que va començar el 2008. La llei que ha portat Pablo Hasél a la presó forma part de la involució democràtica impulsada pel PP com a resposta a les mobilitzacions contra les polítiques d’austeritat, que, a més d’agreujar les conseqüències de la crisi, va penalitzar especialment les generacions més joves. L’objectiu de la llei mordassa era dificultar i desincentivar les mobilitzacions per la via de criminalitzar les protestes i ho ha aconseguit –s’han recaptat més de 400 milions d’euros en sancions emparades en aquesta llei –, però a costa de fer-les més virulentes i imprevisibles.

Aquest marc legal ha conduït a la paradoxa, cínica i insuportable als ulls de molts joves: que mentre es tanquen investigacions judicials sobre la suposada corrupció del Rei emèrit es porti a la presó qui l’ha criticat en les seves cançons. De molt mal gust, sens dubte, però cançons, al cap i a la fi, que expressen una opinió i que mai no haurien d’haver estat considerades delicte, per molt menyspreables que ens semblin les seves lletres. Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional, ha aclarit on es troba la frontera del delicte: “Si expresses les teves idees polítiques sempre és llibertat d’expressió. Si utilitzes les paraules per amenaçar, insultar o animar a delinquir, mai és llibertat d’expressió”.

L’empresonament ha sigut la metxa, però hi ha altres factors de fons que alimenten aquestes sobtades febrades de fúria a les quals s’afegeixen col·lectius molt diversos de joves amb ganes de fer una puntada de peu al tauler. Alguna cosa deu tenir a veure amb tot això el fet que la taxa d’atur hagi pujat fins al 40,7% entre els menors de 25 anys i que la precarietat laboral sigui el destí dels que han empalmat dues crisis econòmiques en deu anys. Si quan va esclatar la del 2008 el col·lectiu amb més risc de pobresa eren els majors de 75 anys, ara són els joves de 16 a 24 anys. I el segon, els menors de 16 anys. Així ho constata l’estudi La pobresa a Espanya i Europa: els efectes de la Covid-19, de Núria Bosch i Lluís Ayala.

Sense polítiques destinades a revertir la bretxa generacional, molts joves es veuen abocats a augmentar les files dels exclosos. Quan el sistema no integra, sinó que expulsa, no ha d’estranyar que sorgeixin revoltes antisistema. El que preocupa és que cada vegada hi hagi més violència.

Violència contra la policia, com a símbol de l’Estat que els exclou, i contra certs béns privats, com oficines bancàries o seus de grans corporacions. Però també contra el mobiliari urbà i l’espai públic, fet que revela el poc valor que concedeixen aquests joves als béns col·lectius. I últimament també amb saquejos de comerços populars, un patró que ja vam veure a les protestes que el 2011 es van iniciar al barri de Tottenham de Londres. Aquesta vegada han cremat, a més, moltes motos i cotxes de gent que no té res a veure amb les injustícies per les quals protesten, com va ocórrer als suburbis de París el 2007 i en les revoltes de les armilles grogues a França.

Els col·lectius que promouen aquestes protestes han interioritzat la idea que el poder només se’ls escolta quan hi ha violència. “És l’única manera que ens facin cas”, deia a TV3 una jove que semblava molt raonable. Alguna cosa falla en la nostra democràcia si una part de la joventut està convençuda que protestar pacíficament no serveix de res, que si no és amb violència, ningú els té en compte. És una situació molt pertorbadora que ens interpel·la a tots. Correm el risc que la violència de carrer i la socialització del mal que representa la crema de motos i cotxes només serveixin per despertar les pulsions autoritàries d’una societat atemorida. Per alimentar el discurs dels que aposten per solucions repressives i de limitació de les llibertats. La mà dura de la dreta de sempre.


Source link

Neto

Soy Neto, creador de LaNetaNeta.com Me apasiona leer y aprender, disfruto escribir y compartir publicaciones interesantes con el publico.

Noticias Relacionadas

Botón volver arriba
Nos gustaría mostrarle notificaciones de las últimas noticias y actualizaciones.
Dismiss
Allow Notifications